No hi ha un “jo” aïllat, ni una flor, ni una canya, ni un cos, ni un so que existeixi per si mateix. Tot allò que és, és gràcies a una xarxa infinita de relacions.
Aquesta performance és una exploració mínima del vincle entre matèria, cos i vibració. A través del gest, l’escolta i la ressonància, la performance proposa un espai d’interdependència: no hi ha intèrpret ni instrument, sinó una xarxa de relacions que respira.
Les canyes —organismes vegetals que habiten els marges, flexibles i resistents— es converteixen aquí en interlocutores. Els seus sons amplificats revelen una geografia íntima.
Inspirada en el concepte d’interser (en anglès Interbeing) del mestre zen Thich Nhat Hanh, la peça posa en pràctica una poètica de la coexistència. Cada vibració és conseqüència d’una altra; cada moviment, una resposta a l’entorn.
Aquesta performance convida a percebre l’equilibri fràgil que ens uneix al viu i al no viu; a escoltar el món no com alguna cosa que ens envolta, sinó com alguna cosa que som.
_
